dimecres, 16 de desembre del 2009

Toros

Bona nit. Em trobo de cop i volta i sense adonar-me’n que estic mirant el debat de TV3 del programa “Banda ampla” i que parlen d’un dels temes més polèmics que es poden tractar arreu i molt concretament en aquestes terres de la llengua de Verdaguer. En aquests moments s’està parlant de la possible llei que Parlament de Catalunya el divendres decidirà sobre la prohibició de les mundialment famoses curses de braus o “corrides”. I com sòl ser habitual hi ha opinions de tot tipus i per tots els gustos , sort, quin avorriment si fóssim tots iguals.

Abans de continuar i exposar-me a les crítiques vull deixar clara la meva posició. És un tema del qual no m’agrada parlar-ne ja que sovint acabo discutint-me parli amb taurins o amb antitaurins, no m'entenen i és que a mi els extremismes no m’agraden vinguin d’on vinguin i siguin com siguin, i sobre aquest tema costa trobar el punt mig. A vegades penso que jo si l’he trobat però evidentment és una visió subjectiva sobre mi sempre dins de l’objectivitat que intento transmetre. A mi no m’agraden els toros.

Repeteixo: no m’agraden els toros. A casa meva tenim un bar i com a bon bar recordo les tardes del cap de setmana amb les curses que s’emetien per la tele. Eren allà només pels clients que volien veure-les ja que la meva família no és seguidora d’aquesta festa i ni tan sols el meu avi que en parlava amb els clients ho mirava. Haig de confessar que he vist molts toros a la tele però mai he vist una “corrida”, si és fàcil, simplement mai en feia cas i mai m’ho he mirat en profunditat, però la naturalesa crua de la festa em crida més aviat poc i encara menys el sofriment d’uns pobres animals aparentment irracionals. Per tant les curses de braus són senzillament una imatge sense història gravada a la meva retina sovint recordada pels noticiaris i els programes que parlen de la Pantoja (si reconec que en una tarda avorrida si canvio de canal i trobo “Sàlvame” em puc quedar una estona mirant-ho, sinó m’hauria perdut a Karmele Marchante cantant “Els Segadors” i us asseguro que això no té preu). Tornant al tema, crec que ja fem un ús prou elevat dels animals per a la nostra alimentació i supervivència (jajaja) com per que a sobre siguin el nostre blanc en les festes per distreure el ramat.

En definitiva: per mi que les prohibeixin.
Però sempre intento buscar un equilibri i fins i tot per defendre allò indefensable. D’entrada haig de dir que la gent de les associacions antitaurines em fan una mica de por (i això que comparteixo els seus motius), bàsicament perquè parlen i et miren com si et volguessin hipnotitzar per atraure’t al bàndol de la seva justícia divina i et fan sentir malament i insolidari sinó et plantes davant de la Monumental a cridar quan fan alguna parida d’aquestes. També crec que viuen massa obsessionats amb el tema i que la vida en els fons és més bella del que sembla hi hagi o no tauromàquia. De totes maneres tot el meu recolzament i respecte cap a ells i la seva causa, amb les conseqüències (Ave Maria Puríssima...).

I defensa de la festa: poca. Però bé es poden trobar detalls com a mínim curiosos i contrastables. Primer de tot val a dir que és una festa molt arrelada en moltes regions o poblacions i que sovint s’associa a festa d’Espanya quan en realitat a Catalunya hi ha una llarga tradició del tema. La veritat es que a molts països existeix. La llàstima és que això s’utilitza com a batalla entre espanyols i catalans i per desgràcia s’arriba a confondre amb la batalla entre el mal i el bé, també vingui de la banda que vingui. Ho sento però no m’agrada la manipulació. Ja ho sé, no és una defensa de la festa però si que en defenc la seva neutralitat política ja que crec que està fora de lloc barrejar-la com habitualment es fa, i ara ve quan em criden, sobretot de banda catalana.

En segon lloc no m’agrada la idea de prohibir una festa perquè sembla que se’n faci una censura, i parlar de censura en les tradicions crea conflicte per allà on passi, a més hi ha un tema fons d’economia que no puc comentar perquè la veritat es que em sobrepassa. I també crec que hi ha problemes més importants a solucionar.

I en tercer lloc una noia aficionada als toros un dia em va dir un dia unes paraules que em van crear una contradicció als meus ideals i que evidentment vaig criticar amagant l’estranya sensació que em van deixar, aquestes foren les paraules:

“El toro és l’animal que mor més dignament: mor lluitant, mostrant la seva força i fent el que marca el seu instint, essent el centre i protagonista d’un espectacle i essent tant o més heroi que el torero en aquesta representació de la naturalesa amb la seva bellesa, salvatgia i duresa”.

Ho confesso, em sembla una realitat incontestable, crec que és més digne que néixer en una granja, que t’inflin a menjar i que sense haver pogut ni córrer ja et matin perquè una colla de depravats (apa) se’n mengin les teves parts a peces. Molt visceral i cru, cert, com la vida i la natura amb les seves lleis inprofanables (crec que m'he inventat aquest adjectiu).

De fet tot és per comentar-ne la jugada, mostrar diferents aspectes i visions de la festa i poder contrastar opinions. Jo també he firmat en aquests paperets perquè es prohibeixin les corrides i una vegada vaig donar el meu vot al PACMA i reitero per enèsima vegada (realment per tercera) que no m’agraden les curses de braus i per mi poden prohibir-les perquè em sembla una festa primitiva, salvatge i cruel (també bastant masclista i vulgar). Francament fa molta pena i angúnia aquell pobre animal al mig de la plaça i tot i que no somric quan un torero la palma (que vulgar) sempre penso: burro per haver-t’hi ficat, ara a qui deixes; fills, dona (no poso parella ni home perquè clar un torero homosexual és impensable i les toreres no abunden), pares etc... (si les imatges de la Pantoja em persegueixen com un trauma).

La meva posició passa per elevar una veu i consciència popular de que el que s’està fent és un salvatjada i una vergonya. Que la festa perdi interès i adeptes fins a desaparèixer i que passi a formar part de la història d’una humanitat que per desgràcia té crims i vergonyes bastants més greus que la tauromàquia. Si en el fons és massa idealista, parlant clar: és impossible. Suposo que tot ve perquè sempre intento anul·lar el radicalisme del meu cap. Doncs que ho prohibeixin, hi estic d’acord, m’agrada la idea i hi firmo tot i que hagi comentat certes coses unes línies més amunt que poden causar controvèrsia. Almenys aquí tindrem les mans netes de sang, però per desgràcia crec que no és la solució, això va més enllà de la nostra terra i més enllà dels braus.

Caram quin món tan bonic! OLÉEE!!!!
Apa ja podeu criticar-me. Que quedi dit.
Gràcies!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Les vaques sagrades del setè art

De tant en tant surten pel•lícules que per algun estrany motiu de la naturalesa gaudeixen d’un misteriós estatus d’intocables, incontestables... i realment n’hi ha un munt. Són aquelles vaques sagrades del setè art i ho dic perquè només falta dir o comentar alguna cosa negativa sobre elles per tal que els seus seguidors es tirin a sobre teu, suposo que les seves raons tindran per molt sorprenents que puguin ser (que si que la vida et dóna sorpreses) i que fins i tot poden deixar-te de parlar. Després ve quan es vengen i res del que tu diguis estarà bé. Ja estàs encasillat. Però realment mai he cregut en les vaques sagrades ni en consensos falsos o ingenus generalitzats. Sempre m’ha semblat que darrera d’això s’amaga una autèntica mandra per qüestionar o simplement una por terrible a descobrir les pròpies limitacions. I perquè no es pot dissentir? Si home si, en definitiva és una temptació massa gran per no sucumbir-ne. No és el simple fet de crear polèmiques, bé no almenys en el fons real, sinó poder dir el que veritablement es pensa o se sent, pel plaer simplement de dir-ho o per no callar-te el que creus que va a tortes i ningú sembla veure.

Com deia aquestes pel·lícules són “Les vaques sagrades del setè art” i aquest en serà el nom del tema. Amb aquesta petita sèrie de crítiques o comentaris no tinc la intenció de convèncer a ningú ni menjar el cap, ni tan sols fer canviar d’opinió i que me diguin: “Edu quanta raó tens”. Mentida, no penso que cap moment que jo tingui la raó. Tampoc vull dir amb això que jo tingui el millor gust del món. Senzillament argumento i desentrello perquè aquestes pel•lícules em semblen fluixes, nefastes, mentideres, estúpides, tontes o mal fetes... i principalment desaprofitades (per desgracia és allò més habitual) i que qui llegeixi els meus comentaris, encara que no hi estigui d’acord o segueixi pensant que ha vist un non plus ultra, entengui i respecti perquè no m’agraden. De fet em comunico sempre millor per escrit que cara a cara (si és trist).

Amb tot això no vull dir que jo tingui la veritat suprema, ni molt menys, de fet mai he cregut ni vull tenir-la. Només dono a veure el meu punt de vista i deixar el meu sentir crític sigui més o menys valuós. Podeu opinar i dir-me el que vulgueu sou lliures.

Aviat començaré a posar les primeres crítiques que potser sorprèn. També hi haurà més series de comentaris sobre cine amb diferents temes (ja m’hi estic posant).
I ara reconec que jo era un d'aquests... però la vida et moldeja i et fa créixer (ni que tingués seixanta anys, dios...)

Fins ara! Gràcies.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Salutacions, benvinguts, gràcies...

Hola hola hola!

Avui escric la primera entrada al meu blog. Ja feia bastant temps que tenia ganes de iniciar-ne un però encara no coneixia bé aquest món i no sabia com començar. Però després d’informar-me començo i espero que resulti una experiència positiva, en la qual els primers dies aniré practicant el funcionament i fent-m’hi “amic”. El meu nom de blogger és Lord Brokeboshi, algun dia explicaré el perquè del meu nom artístic o més aviat deixaré que es pugui anar descobrint a través de les meves entrades.

Així doncs dono la meva benvinguda a tots aquells interessats en entrar-hi i donar les gràcies prèviament. Agrairé tots aquells comentaris que es facin al meu blog, que ningú es talli, que no mossego.

Abans de res vull aclarir que el meu blog serà bilingüe. L’idioma bàsic que utilitzaré serà el català, però vull recordar que jo sóc de família castellanoparlant i que el castellà serà un dels idiomes més usats sobretot quan parli de cinema o altres fenòmens culturals en els quals la llengua castellana hi està més arrelada. Espero que ningú s’ofengui (només faltaria jajaja). També val a dir que potser algun dia hi apareixerà alguna entrada en anglès o en francès (recordeu que estudio turisme i no em vindrà gens malament practicar aquestes llengües) i vés a saber si apareix de tant en tant alguna coseta en japonès o d’algun idioma estrany d’aquests que m’agrada estudiar (però que evidentment no parlo).

Sobre els continguts del blog, bé: el cinema, la música i la lectura són els meus temes preferits i segurament seran els més habituals. De totes maneres encara no he començat a posar-hi entrades i per tant no sé si serà el que hi predomini. Qualsevol tema cultural o de debat hi té cabuda i no descarto la política, de la qual últimament m’agrada parlar-ne tocant allò que no sona...

Ja hem coneixeu i “Rechazando cualquier señal de normalidad” no és una casualitat; a part de ser una magnífica i transgressora (una altra més, que grans són) de Fangoria amb la inigualable Sara Montiel, i té el seu sentit. Molts dels que em rodegen solen tractar-me amb més o menys afecte (normalment amb afecte) o amb més o menys encert (fifty fifty) de friki (si aquesta paraula que està tant de moda) ja sigui pels meus gustos, per la meva manera de ser o per les coses que faig. La veritat és que jo em considero bastant “normal” però ja li estic agafant fàstic a la paraula “normal” perquè sovint és emprada de manera abusiva i no precisament per la gent que l’hauria d’utilitzar. Per tant ja defineixo que prefereixo ser anormal i tenir personalitat que no haver-me d’amagar o no poder dir el que penso. El que diran m'ho passo cada dia més pel forro (i que quedi ben fi). I aquí podeu fer exactament el mateix: dir el que us sembli i opinar. Endavant que sou lliures!

Aquesta és una petita presentació, espero que us agradi el meu nou blog. Us deixo amb el videoclip de “Absolutamente” com a aperitiu. En breu com ja he comentat començaré a introduir entrades. Gràcies!!!

Lord Brokeboshi dixit.